El moment de consultar un psicòleg pot plantejar molts dubtes ja que existeixen creences de contingut cultural, social i persones que no faciliten el camí.

A continuació es detallen els més coneguts:

(Font original: Josep Planas www.psicologobarcelona.es)

La terapia és només per a bojos

Erròniament es relaciona la teràpia amb la malaltia, és a dir, com si aquesta només la necessitessin persones amb un greu desajustament emocional o psicopatologia. Tots tenim aspectes del nostre caràcter que es poden millorar o bé, simplement analitzar i observar com som. Anar a teràpia no és per a malalts, és per a persones que es troben en un determinat moment de la seva vida interessades en un autoconeixement.

No he de revelar les meves intimitats a ningú

Hi ha experiències personals, creences socials i familiars que porten a algunes persones a creure que han de ser reservades amb la seva vida privada i estan convençudes que no han de revelar les seves intimitats a ningú, ni tan sols a un psicòleg.

El material terapèutic, el què es parla durant les sessions, és absolutament confidencial, tal com reflecteix el Codi Deontològic del Psicòleg.

 La persona que va a un terapeuta per intentar ordenar i treballar les seves dificultats, ha de confiar necessàriament en la professionalitat del terapeuta, donant-li a aquest tota la informació per a que es pugui elaborar una adecuada i eficient hipòtesi de treball. El terapeuta, per altra banda, ha de recollir aquesta informació amb respecte i perquè no, amb agraïment.

Establir un adequat vincle terapeuta-pacient, és un dels principis bàsica de la psicoteràpia.

La psicoteràpia és massa cara, en temps i en diners

Fer teràpia té un cost en temps, diners i esforç, no fer-la en ocasions pot suposar conseqüències negatives en la salut, una indesitjada relació amb els demés i insatisfacció amb nosaltres mateixos.

El més habitual és que la persona que inverteix en si mateixa i en la psicoteràpia amortitzi aquests diners en posar solució als seus dubtes i moviment a les seves necessitats. Es reconexi observant-se en els seus avenços i se sent més satisfet.

Les teràpies són cares; personalment procuro que siguin el més assequibles possible per a qui ho necessita. Les meves tarifes estan pensades i adaptades al moment econòmic en el que vivim, tractant amb això que la psicoteràpia sigui un bé accessible a un major nombre de persones.

 Per altra banda, els psicoterapeutes estem en formació de manera continuada (cursos, masters, supervisions, literatura…) per a poder oferir qualitat i garantia als pacients, i tot té un cost elevat. També tenim despeses de lloguer d´un despatx, de manteniment, de publicitat, quotes d´autònoms, impostos, etc.

A més, no només treballem durant el temps que estem amb el client sinó que també ho fem dins els nostres despatxos, consultant i plantejant hipòtesis de treball.

 En relació a la durada de la teràpia, és molt relatiu, va en funció del cas, de cada persona. Hi ha, és cert, teràpies de molt llarga durada com el psicoanàlisi, però també existeixen les teràpies breus en les que es pacten un nombre limitat de sessions amb el pacient per a resoldre un problema en concret. De tota manera, la majoria de teràpies que s´utilitzen actualment solen durar un promig de 4 a 8 mesos.

La teràpia produeix dependència: molta gent es queda enganxada a ella

La terapia es centra en el pacient però no és el centre del pacient.

Es tracta que les persones que assisteixin a les sessions descobreixin els seus propis recursos i aprenguin a utilitzar-los. L´objectiu d´un psicoterapeuta no és la dependència, sinó tot el contrari, fomentar l’autonomia i aprendre a gestionar-se la vida satisfactòriament, amb responsabilitat.

La gent és com és i no canvia mai

Els canvis apareixen a partir del moment en que la persona es reconeix honestament.

Descobreix les seves habilitats i accepta les seves dificultats. Empatitza i posa límits. Els canvis apareixen quan es deixa de lluitar per canviar i es guanyen les resistències guiades per l´ego. Es qüestió de buscar la cooperació de les parts resistents que per por, mandra, prejudicis, desinformació, etc, no volen sortir de la seva “zona de comoditat”.

La psicoteràpia no aconsegueix canvis

Pot passar que una teràpia no doni resultats en un termini de temps raonable, caldria buscar altres opcions: un canvi d´estratègia per part del terapeuta, o un canvi de terapeuta.

De tota manera, que una teràpia concreta no doni resultats en un pacient determinat no implica que la teràpia en sí mateixa no sigui eficaç.

Es important assenyalar el que NO POT FER una teràpia:

1)     canviar a persones de l´entorn del client

2)     canviar l´entorn: feina, vivenda…

3)     assolir canvis “instantanis”: estem en la cultura de la pressa i a vegades no ens      donem temps a observar

4)     canviar a una persona que realment no vol canviar, és a dir, que no col.labori   mínimament

Els psicofàrmacs són més eficaços

Els fàrmacs poden ajudar en alguns casos , sobretot els més greus, almenys per a que la persona estigui en millor disposició per efectuar una teràpia, però tenen els seus inconvenients:

 Hi ha un greu perill de dependència a alguns fàrmacs: s´ha d´anar augmentant la dosi per a que produeixin els mateixos efectes, etc.

 Els fàrmacs poden “tapar” el problema, esborrar les senyals internes (emocions doloroses) i anestesiar senyals que potser ens podrien ser útils per efectuar algun canvi en la nostra manera de pensar, sentir o fer. El dolor és un senyal del cos que ens avisa de que necessitem fer algun canvi.

 Moltes vegades els fàrmacs són receptats per metges o psiquiatres que només han escoltat el pacient durant 10 o 15 minuts, sense establir un veritable contacte amb ell i amb la seva problemàtica, i els donen una solució “ràpida”, que molt cops no és la més idònia.

 Sovint determinats fàrmacs venen avalats per una publicitat dels mitjans “interessada”: els fàrmacs proporcionen beneficis milionaris a les empreses que els elaboren. Es a dir, no sempre la informació que es dóna d´ells és la més objectiva.

Alguns fàrmacs tenen efectes secundaris, a vegades poc coneguts a llarg termini.

Moltes vegades el que es necessitaria seria canviar no seria la persona en sí sinó el seu entorn

A les dificultats de la vida de moltes persones s´hi suma un entorn desfavorable per al creixement personal, que en massa ocasions, accelera el desajustament emocional intern.

Malgrat això hi ha factors que ajuden a “construir” un entorn més amable en el que poder desenvolupar-se, per exemple: com més persones potenciem el nostre desenvolupament personal i l´interès per ser millors ciutadans, amics, pares, treballadors, etc (en definitiva, més feliços), llavors, més augmentarà el nivell de consciència del grup de la societat, i d´aquesta manera, com ones expansives… el progrés d´uns repercuteix en el progrés dels altres. Es a dir, si canviem nosaltres, si augmentem els nostres recursos personals a nivell intern, augmentarem també la probabilidat d´efectuar canvis externs en les nostres vides o almenys serem capaços de percebre-les d´una altra manera que ens perturbin menys.

Per altra banda, determinats canvis (sociopolítics, etc.) no estan directament a l´abast d´una sola o d´unes poques persones i cadascun de nosaltres només podem col.laborar en part, només podem formar un punt de la cadena per al gran canvi social que potser molts de nosaltres desitjem, i quants més aconseguim canviar de nosaltres mateixos més podrem contribuir a aquest canvi.

Ha de ser uno mismo quién realmente solucione sus problemas

Esto es un mito con origen en una idea de sociedad marcada por el individualismo  y los prejuicios aprendidos de los entornos más próximos como la familia. En la interrelación se da la oportunidad de adquirir nuevas perspectivas de un mismo asunto y este hecho enriquece el conocimiento. Además que todo el mundo necesita ayuda de los demás para resolver problemas en determinados momentos.

Aparentar “yo puedo” o “aquí no pasa nada” para que los demás no se enteren de nuestras dificultades o para demostrar(nos) que “somos fuertes” no son la mejor opción.

Els amics et poden ajudar igual o més que un terapeuta

Els amics et poden ajudar en algunes coses i en altres no. Amb els amics et pots desfogar, pots obtenir recolzament, comprensió i també et poden suggerir algunes solucions, però no posseeixen les eines (tècniques, etc.) que posseeix un terapeuta.

Els amics ajuden a partir de la seva pròpia experiència personal i de la seva capacitat d´empatia com a éssers humans, però per a determinats problemes els falten recursos, estrategies. L´afecte, la comprensió, les bones intencions, etc. són elements molt importants per ajudar a una altre ésser humà, però a vegades no són suficients i fins i tot en alguns casos poden complicar més la situació.

Com sé que un terapeuta determinat em podrà ajudar? Quines garanties tinc si no el conec?

Es convenient, abans d´iniciar una teràpia, reunir una informació mínima sobre el terapeuta pel que fa a la seva experiencia professional, formació, etc. i , a ser possible, tenir una entrevista previa per a coneixer-lo i resoldre dubtes que tinguem, etc. A  part d´això, la millor garantia és anar valorant sobre la marxa el progrés personal de la terapia, veure si realment ens sembla que anem pel camí de resoldre els nostres conflictes o no.

En cas de dubtes és important parlar clarament amb el terapeuta.. De no ser així, i sobretot, un cop començada la terapia, la relació pot deteriorar-se, i el més important,el procés pot estancar-se, empobrir-se.

No hi ha coses que és millor no remoure i oblidar?

Hi ha qui pensa que és millor deixar els mals records en el passat. Creure que la via per superar un trauma o un problema del passat és oblidar-se que existeix, no és la manera més sana. Els temes no tractats del passat són traidors i apareixen en les nostres vides en diferents formes: dolor, tristor sense motiu aparent, apatia, irascibilitat, baralles, enfermetats…

 Alguns dels traumes que hem patit s´han produït en èpoques de la nostra vida en que no teníem prou capacitat per assimilar-los, per a digerir-los intel.lectual i emocionalment. Tornar a treure´ls i a valorar a la llum dels nostres recursos, de les nostres vivencies actuals i amb ajuda d´una altra persona, ens causa dolor, certament, però també ens dóna l´oportunitat d´elaborar-los i conceptualitzar-los d´una altra forma més sana. D´aquesta manera podem aconseguir a més de treure´ns un pes del damun, viure d´una forma més lliure, sense la influència negativa d´aquestes situacions sense resoldre (per exemple la culpa, etc.)

Molts problemes es resoldrien sols o amb més diners, amb la parella ideal, etc.

Es cert que moltes coses poden millorar amb diners, una parella que ens comprengui, ens ajudi, etc. Però hi ha moltes coses que els diners no poden  resoldre, per exemple, una fobia als avions, un atac de pànic, una tendencia a enganxar-se a relacions destructives, una dependència al alcohol, un tret del nostre caràcter que ens complica la vida i la dels altres, etc.

Es difícil que aconseguim una parella adequada, més diners, etc. Si no canviem certes coses en la nostra manera de pensar/sentir/actuar, que estan obstaculitzant la nostra via de progrés i desenvolupament personal. A vegades, sí, un canvi extern pot propiciar un canvi intern però molt sovint no és suficient per aconseguir el que volem, per assolir un mínim d´estabilitat que ens permeti moure´ns amb autonomia, respecte i confiança.